8.26.2010

mansaku, ENTA VII

Aquesta nit, quan ja passen uns minuts de dos quarts de tres de la matinada, l'Adrià Visahun ultima alguns serrells de la producció de la darrera campanya publicitària que ha projectat la seva empresa de comunicació: el llarg camí cap a la desaparició de les galetes integrals del Dr. Murdock. L'espot que vertebrarà la campanya compararà el desgel provocat pel canvi climàtic amb la desaparició de les mencionades galetes. Tot plegat una collonada que se li acudí al restaurant del complex mentre sopava una brandada de bacallà i guaitava de reüll un programa dedicat al medi ambient. La producció de la campanya li ha comportat una feinada inusual perquè aquesta vegada s'ho ha muntat tot per no haver d'anar fins a l'escenari del rodatge de l'espot: el glaciar de Jostedalsbreen a Noruega. Per tal d'estalviar-se el viatge ha contractat una productora externa amb qui es reuneix gairebé cada matí durant dues o tres hores. La productora l'encarna una noia que no arriba als 30, potser no en té més de 25, amb els cabells curts i llisos, extremadament llisos. És treballadora i resolutiva, parla noséquantes llengües, eficient, simpàtica, alegre i bona comunicadora. Transmet seguretat i calma. Sembla una musa de la Nouvelle vague però amb uns pits com déu mana.

—Bon dia. Sóc l'Íngrid Flusso, de MoveProductions— digué, allargant la mà, des del darrera de la porta de l'oficina, amb un somriure i una mirada directa i franca. L'Adrià Visahun la va fer entrar al despatx i li va explicar la campanya de Dr. Murdock, tot això del canvi climàtic i el perill d'extinció de les galetes, el glaciar Jostedalsbreen i tota la pesca. Somreia i de tant en tant deixava de mirar l'Adrià per apuntar alguna cosa amb un llapis Staedtler del número 2 (d'aquells que tenen el cap de color vermell) en una Moleskine de tapa tova. Li va explicar com volia que fos l'espot i quin havia de ser el to general; i que pensava rodar-lo al Jostedalsbreen perquè va ser allà on una noia que vint anys enrera tenia l'edat de l'Íngrid va ser capaç d'encendre-li un foc, als peus del glaciar, en menys de dos minuts. Quan el va haver encès, va mirar-lo amb un somriure que avui encara dura, i va desaparèixer.

L'Íngrid semblava divertir-se amb tot plegat. Va acceptar de continuar parlant donant un tomb per la riba del Tsurini. Van pujar cap al nord en direcció al centre i van travessar el riu pel pont de Santa Caterina. Sí, semblava divertir-se amb tot plegat i semblava no cansar-se d'escoltar l'Adrià Visahun. Va proposar menjar alguna cosa per la zona 4 i ella el va arrossegar cap a un pati interior "on tenen les sardines més fresques del món i una selecció de vins del Priorat que te'n faràs creus".

L'Adrià ja en tenia prou amb descansar la mirada en els ulls de l'Íngrid. Hi va fer el mort durant dues ampolles de Costers del Prior. Completament immòbil, rabejat pel sol, allargant l'expiració amb lentitud i calma; i un cop buit, deixant que l'aire entrés dins seu sense forçar res. Completament immòbil, rabejat pel sol, ...

8.17.2010

mansaku, ENTA V

Al límit de la ciutat d'Enta, a la perifèria de Mansaku, hi ha una desena d'edificis d'unes 25 plantes d'alçada i deu portes per replà, amb oficines d'uns 60 metres quadrats, ocupades per empreses i professionals liberals de la zona. En un d'aquests despatxos, tot i ser més de les dues del matí, encara hi treballa l'Adrià Visahun. De fet ara hi treballa, però també hi viu. Només fa un parell de mesos, va decidir quedar-s'hi a viure. No tenia gaire sentit mantenir una casa que no compartia amb ningú i que només ocupava algunes nits i bocins d'hores que sempre se li feien inacabables, envoltat de veïns sorollosos, sense aire condicionat a l'estiu i amb una calefacció deficient durant els mesos freds. A l'oficina, en canvi, no s'hi trobava mai sol, malgrat ser l'únic treballador de la seva pròpia empresa. No hi havia veïns que destorbessin el seu son. Els caps de setmana pràcticament no hi havia ningú; i l'edifici comptava amb un econòmic, eficient i ecològic sistema de climatització que feia que la temperatura sempre es mantingués al voltant dels 25 graus centígrads i amb un òptim percentatge d'humitat. Només havia calgut fer un parell d'ajustaments a l'oficina: substituir el sofà del seu despatx per un bon sofà-llit, amb un futon de làtex i un somier de qualitat, i doblar els dies que venien els del servei de neteja perquè sempre estés tot net i a punt per rebre clients. L'oficina ja comptava amb una petita cuina: una nevera-congelador, una cafetera, una kettel, una iogurtera, un microones, uns quants armaris i una taula amb dues cadires: més que suficient. L'únic àpat una mica consistent del dia el feia a l'hora de sopar: mai més tard de les 7 de la tarda a l'hivern i mai més tard de les 8 a l'estiu. De dilluns a divendres sopava al restaurant que hi havia als baixos d'un dels deu edificis del complex. Els caps de setmana comprava menjar preparat a una botiga de la zona 4, just a l'altra banda del pont Nou. Per esmorzar menjava invariablement un iogurt amb dues o tres peces de fruita i un cafè; per dinar passava amb qualsevol cosa.

8.16.2010

mansaku, ENTA IV

Si com el príncep Satta trobés una femella de tigre massa dèbil per poder alimentar els seus cadells, jo li oferiria el meu cos com a aliment. Amb aquest gest començaria una història, potser uns decennis més tard, potser uns quants mil·lenis després. Però algú començaria una història feta de lletres, de combinacions màgiques capaces d'alimentar les idees, d'estimular els sentits, de produir felicitat. Amb el meu gest no només alimentaria els tigres sinó que alimentaria el temps de futurs lectors, els faria sentir vius, completament conscients del seu ara i aquí. Els aproparia una miqueta més al que són: els faria ser una miqueta més.

8.06.2010

mansaku, ENTA III

Nunc Coepit. Ara començo. Des d'ara tot serà diferent. Sóc un home nou. Un home nou amb unes ales noves: aquestes no són de cera i ara ja sé que el sol és inabastable. Pare! ja no caldrà una nova Icària: ara ja sé que només es pot començar de nou si tens els peus sobre aquesta terra aspra. Els peus ben assentats ara i aquí, sense subterfugis de la ment: ja no hi ha res a descabdellar, ni hi haurà cap fil per marcar-nos la fugida. Ara ja no cal arribar enlloc. No caldrà descobrir, en arribar a casa, que els teus t'han abandonat, que per ells ja no ets res més que un pirata.

8.05.2010

mansaku, ENTA II

Miro amunt on no hi ha ni una cirera
ni una pruna madura ni la pau
d'un núvol pietós, només el mapa
arrugat del fracàs i les fronteres
marcades per les teles escupides
per les aranyes dels meus ulls malalts.
No sóc on són els meus peus ni puc veure
més enllà d'aquest mapa tenebrós;
sord a la vida i a les confidències
de l'esperança simulo viatges
resseguint amb el dit les autopistes
que acondueixen d'un fracàs a un altre.
Qui devia plantar tots aquests arbres?
Construiria una casa de fusta
—no gaire gran, vora aquell garrofer—
amb la llenya caiguda del bosquet.
Com m'ho faré per bastir la teulada?

Aquesta història comença amb la impossibilitat d'explicar-ne cap, de començar-ne cap.

Probablement ningú no coneix amb exactitud la fi de la seva història, però tothom pot explicar, si fa no fa, com va començar. Tothom té records més o menys llunyans d'un passat pròxim o remot; encara que tot hagués començat ahir o fa tan sols uns minuts.

Jo no tinc records, no tinc ni història ni arguments; no puc ni tan sols inventar-la —si almenys pogués construir-me'n una: ser el supervivent d'una tragèdia o el tràgic protagonista d'una comèdia. Però no ho puc fer. Sempre he estat una simple ombra vestida de negre oculta en un paisatge negre: un croma invisible on s'hi projecta una vida o vàries vides o simplement el paisatge de vides com la vostra.

Passo els dies mirant-me el melic amb l'esperança d'assistir a una d'aquestes projeccions, amb l'esperança de riure o plorar una estona. És per això que sempre camino amb el cap cot, sense saber on tinc els peus, ni on són els peus dels altres. De tant en tant em toco el melic amb els dits de la mà dreta per assegurar-me que no és una projecció.

Demà, com imagino que he fet tots els dies de la meva vida, passejaré pels carrers estrets de la ciutat on suposo que vaig néixer i d'on suposo que mai no m'he mogut. Aniré amunt i avall deambulant, passant tres o quatre vegades pels mateixos llocs amb la mirada clavada a les llambordes, als empedrats, a les voreres, a l'asfalt i als mirallets minúsculs escampats als passos de peatons; sentiré sense escoltar la remor de les veus, els crits i els laments dels meus conciutadans i m'alimentaré dels fruits que brosten generosos a les cantonades, damunt dels bancs i a dins de les papereres.

8.01.2010

Philip y los otros de Cees Nooteboom

Cees Nooteboom
Philip y los otros, 2010 (Phillip en de anderen, 1954)
Editorial Siruela (Nuevos Tiempos)
ISBN: 978-84-9841-415-8
"Más adelante, cuando llegué a conocer a los vivos, descubrí que no se diferencian tanto de los muertos: ELLOS TAMBIÉN SE PERTENECEN LOS UNOS A LOS OTROS EN SU TRISTE TACITURNIDAD. La acritud de la tierra roja, dura de labrar y sembrada de piedras lacerantes, había penetrado en sus cuerpos, junto con esa susurrante melancolía que ronda por aquí al anochecer, impregnándolo todo, cuando el calor ha abandonado el pueblo a desgana y el metálico golpeteo del jeu de boules es casi el único sonido que se oye, aparte de los vasos de Sylvestre, los animales, la brisa nocturna en los cipreses y el vacilante cantar de los niños".

Impactant. M'agrada. M'ha deixat perplex. L'he de tornar a llegir. He de llegir més Nooteboom.