El Víctor i jo havíem treballat censant gent a Mansaku, un barri senzill i deprimit on la vida s'asseia a prendre el sol, molt a la vora dels vells i dels ionquis; tots barrejats als bancs de les desenes de placetes que, com si fossin patis d'una presó, quedaven encerclats per les galeries dels edificis. Totes les places eren la mateixa plaça: una dotzena de mimoses escanyolides, seques i malaltes plantades per la promotora pública dels habitatges del barri, sis bancs i un fotimer de rosers i geranis, lliris, hortènsies, clavells, marqueses (de vegades algun llorer, un ficus, fins i tot un petit magnolier o algun fruiter diminut), que plantaven els veïns i alegraven els voltants dels edificis i donaven feina a l'exèrcit de jubilats i ionquis les estonetes que no consumien les pensions als bars de les placetes (cada placeta en tenia almenys tres).
Els records dels records. Quina nostàlgia!
La vida s'asseia als bancs d'aquestes placetes a prendre el sol, però de fet també et podia sorprendre a qualsevol cantonada, o fent una canya amb seitons a qualsevol bar, o potser aquesta vida -dulzura y esperanza nuestra- era darrere la porta d'un habitatge -així anomenaven pisos i barraques els de l'oficina municipal del padró de població-, a l'altre costat de l'espieta i després d'entreobrir-te la porta et feia seure al seu sofà vell -o era un vell sofà?
Ai, el passat! la tristor del record del que hem viscut: la impossibilitat de recordar dues vegades. Ai, els records dels records: quina nostàlgia!; t'asseia, deia, invariablement davant del televisor brut, farcit fins dalt d'horterades indescriptibles que constituïen aquella fauna heterogènia que vaig anar taxonomitzant mentalment -recordo que en aquella època gairebé tot ho feia mentalment. Altres vegades, a banda d'asseure't i d'explicar-te la vida -curulla a vessar de gràcies, i moltes més desgràcies encara-, t'oferia una cervesa, o un got de vi, o tota l'ampolla sencera, i et donava de dinar, de sopar i del que convingués. Altres vegades t'arribava a donar tot el seu sexe; fins que t'oblidaves completament d'allò que hi havies anat a fer. Et miraves per primer cop la vida cara a cara, encara que la vida s'hagués disfressat ridículament amb una samarreta imperi bruta o que anés amb calçotets i tingués una enorme panxa i es fes rots, pets, o tingués els dits com botifarrons; la miraves cara a cara, encara que dugués una bata de buata de color blau turquesa -el color de les cortines de la barberia on cada setmana em feia afaitar el cap, al carrer de Sant Agustí, a prop del centre neuràlgic de Mansaku; o del color dels cendrers que la casa Cinzano regalava-; la miraves cara a cara i per primer cop, encara que deixés entreveure un visu beix amb puntes de randa i unes mamelles immenses i arrugades, o petites i secallones; tot i que la vida patís apnea, que fos diabètica o depressiva: la vida et somreia i tu l'abraçaves, complimentaves els formularis del cens amb els noms i cognoms de tota aquella família i sabies del cert qui treballava i qui no, quant cobrava cadascú, quins estudis tenia o quins deixava de tenir, i quants vàters acollien les seves defecacions diàries, quantes dutxes els mullaven, damunt de quants llits s'adormien, o llegien, o s'estimaven (recíprocament o reflexiva). Més d'una vegada vaig estar a punt de preguntar-los quants paraigües evitaven que la pluja els assaonés o quantes sabates els impedien de tocar de peus a terra: la cendra als dits fa el tacte més suau... Ai, els records dels records!
Jordi Barberà Argilaga
4.19.2010
4.14.2010
El cel és blau, la terra blanca (una història d'amor) de Hiromi Kawakami
Amb el poc japonès que sé, queda clar que el títol original "Sensei no kaban" (La maleta del professor), no és el de la traducció "El cel és blau, la terra blanca" (Quaderns crema, en català; Acantilado, en castellà). El cel és blau, la terra blanca és el verset d'una cançó popular que canten els estudiants japonesos que van d'excursió a la neu i se suposa que els traductors/editors/comercialitzadors han trobat que responia millor al tòpic de la literatura japonesa. La maleta del professor potser no és un títol amb regust oriental, però és el símbol de l'herència d'un dels protagonistes de la novel·la.
La història d'amor sí és una història d'amor, però sobretot és una història d'amistat (potser l'amor més amor). Una amistat per sobre de l'edat, de la passió, del sexe, de l'educació, de l'erudició, dels tòpics i la hipocresia. Un amor fet de conversa, passejades, borratxeres, excursions, confessions, silencis, absències; al voltant d'unes tapes, d'un paisatge, d'un parc, d'una televisió...
Molt i molt recomanable. Exquisit, senzill, com una bona tapa en un bar de barri (la taverna de Toru, potser)
Jordi Barberà Argilaga
4.13.2010
work in progress _ 02_A
-Sí... digui'm? -la veu sonava nasal, sense el to metàl·lic que recordava de la veu del Víctor Mora. Podia no ser ell. Hi havia dos Mora, V. a la guia d'Enta. Tots dos vivien vora el pont de Santa Caterina, a l'est del riu. Un d'ells havia de ser el meu Víctor, el doctor en història.
-Víctor? Què hi és el Víctor Mora?
-Sí, jo mateix. Qui és?
No era el Víctor. No era el meu Víctor, el doctor en història. Recordava perfectament que la veu del Víctor tenia un to metàl·lic: les paraules que pronunciava vibraven subtilment i arribaven a l'oïda amortides per una minuciosa i prudent tria.
-Qui és?
Vaig penjar el telèfon alleugerit per no haver de continuar la conversa. Tenia la llengua pastosa i els llavis ressecs.
El Víctor que jo vaig conèixer, cap a l'any 91, havia de ser l'altre, però necessitava un descans per enfrontar-me a una nova conversa. Del Víctor en recordo el to metàl·lic de la veu i la boca petita. No parava d'humitejar-se els llavis amb la part del mig de la llengua, no amb la punta. Era un gest més ridícul que obscè. També em sembla recordar que no era gaire alt, o potser era la sensació que donava el seu cos arrodonit, les cames curtes i uns peus i unes mans massa petites. Li encantaven els seitons amb vinagre. Ell els preferia amb all i julivert picats. Jo amb un raig d'oli d'oliva.
Jordi Barberà Argilaga
-Víctor? Què hi és el Víctor Mora?
-Sí, jo mateix. Qui és?
No era el Víctor. No era el meu Víctor, el doctor en història. Recordava perfectament que la veu del Víctor tenia un to metàl·lic: les paraules que pronunciava vibraven subtilment i arribaven a l'oïda amortides per una minuciosa i prudent tria.
-Qui és?
Vaig penjar el telèfon alleugerit per no haver de continuar la conversa. Tenia la llengua pastosa i els llavis ressecs.
El Víctor que jo vaig conèixer, cap a l'any 91, havia de ser l'altre, però necessitava un descans per enfrontar-me a una nova conversa. Del Víctor en recordo el to metàl·lic de la veu i la boca petita. No parava d'humitejar-se els llavis amb la part del mig de la llengua, no amb la punta. Era un gest més ridícul que obscè. També em sembla recordar que no era gaire alt, o potser era la sensació que donava el seu cos arrodonit, les cames curtes i uns peus i unes mans massa petites. Li encantaven els seitons amb vinagre. Ell els preferia amb all i julivert picats. Jo amb un raig d'oli d'oliva.
Jordi Barberà Argilaga
4.05.2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)