12.31.2009

Despietat país de les meravelles i la fi del món d'Haruki Murakami

Despietat país de les meravelles i la fi del món d'Haruki Murakami (Empúries, 2009), El fin del mundo y un despiadado país de las maravillas (Tusquets, 2009), Hard-boiled Wonderland and the End of the World (Kodansha International, 1991. Vintage Press, 1993), 世界の終りとハードボイルド・ワンダーランド Sekai no owari to Hādoboirudo Wandārando (1985)



Meravellosa i diferent. El primer que et sorprèn és que Tusquets/Empúries intenti colar-te la novel·la com si fos una novetat, i de fet no només ho intenta sinó que ho aconsegueix perquè no és fins després de llegir-la que, preparant aquest comentari, descobreixes que es tracta d'un llibre publicat fa gairebé vint-i-cinc anys, 1985, i premiat amb el premi del mestre Tanizaki. No pots evitar sentir una mica de ràbia per la falta de transparència i la insistència de tot déu a tractar-nos a tots plegats com a tontets. Aquest fet també et provoca certa confusió perquè mentre llegeixes la novel·la, la trobes diferent del Murakami acostumat: és molt més tòpica i en cap cas et quadra que sigui la culminació d'obres "anteriors" com La crònica de l'ocell que fa girar el món o Kafka a la platja. Un cop desfet l'embolic, tot se't clarifica: ets davant d'un precedent del surrealisme (o més aviat del realisme màgic) de Kafka a la platja; i de la genialitat i complexitat dels personatges de La Crònica de l'ocell que fa girar el món; i no a l'inrevés. Ara sí, tenint en compte que és la segona obra de Murakami, és meravellosa i diferent.

La novel·la consta de dues narracions en paral·lel (el despietat país de les meravelles, per una banda; i la fi del món, per l'altra) que convergeixen quan el protagonista ha de triar entre un dels dos móns.

Al despietat país de les meravelles, el protagonista és un calcutec(una mena de desencriptador de dades amb potes) que es veu atrapat entre un científic que experimentà amb el seu procés subconscient de processament de dades (experiment promogut pel sistema i que més tard escaparà del seu control); i els semiotecs (enfrontats als calcutecs i al sistema). Es tracta d'un món imperfecte i cruel, guiat per l'egoisme, la lluita pel poder, la vanitat, la violència, però un món de llibertat.

A la fi del món, el protagonista es troba atrapat en una ciutadella, arrencat de la seva ombra (que simbolitzarà la ment, i per tant el passat, el patiment, etc). Mentre la seva ombra/ment sigui viva (i ho ha d'estar fins al pic de l'hivern) tindrà com a tasca la lectura de somnis vells a través d'uns cranis d'unicorn que es conserven a la biblioteca de la ciutat amb l'objectiu d'alliberar residus de la ment dels habitants de la ciutadella. Aquest és un món perfecte, plàcid, on tot es sotmet al bé comú, harmoniós, immortal i etern, però un món sense consciència, sense records, sense possibilitat d'estimar, sense llibertat.

Tot plegat, una reflexió sobre la identitat i el subconscient ben amanida amb dues històries d'amor ben diferents en tots dos móns. I sobretot la llavor d'algun dels millors tics de Murakami, com la debilitat pels protagonistes intel·ligents sense pedanteria, escèptics, descreguts, independents, distants i passius però valents i vitalistes, generosos, sensibles sense sensibleria,... al més pur estil Calders (si busquem un referent nostrat) o al més pur estil Soseki (si busquem l'autèntic referent de l'autor).

Jordi Barberà Argilaga · ilmigliorfabro.blogspot.com · ilmigliorfabromail@gmail.com


12.20.2009

Tankas sense retorn

DCVIIMLII

L'ombra pesa
damunt nosaltres.
Acollirem el monstre
i les poquíssimes paraules
que ens permetrà el pànic.



DCVIIMLI

Menyspreo la teva
desídia flonja
el teu rebre egoista
la teva
incapacitat d'estimar-me



DCXIIIMXXXI

Sóc metralla.
Aferrat a tu m'immolo.
Un dia més m'aixeco,
Em vesteixo
I faig veure que treballo.



DCXIIIMXXXII

Color de pell blava
El desig vestia
Colors que t'esqueien:
Bravor de pell cosida:
Calor que s'esbrava.



DCXIIIMXXXIII

Absent en el núvol
D'absenta
Dalt de la nòria borratxa
Que gira i regira
Estàs i no estàs sempre.



DCXXIIMXXXI

La veu silenciosa
Adolescent perpètua
Sense ulls ni boca
La veu dels fantasmes
La veu cega.



DCXXIIMXXXII

Tremoles petita
I pobra, pobra
com la misèria
De les putes que tremolen
cavalcant la riquesa.



DCXXIIIMXXXI

Indolent passa
L'estona la vella
Soledat bellíssima;
Indolent parpelleja
pels cels la mirada.



DCXXIIIMXXXII

Dius insomne
La paraula
I el contorn de la paraula
Excita tots els meus membres
I el verb es fa carnassa.



DCXXIIIMXXXIII

La paraula, la metralla:
La cadira de rodes.
(treva)
La paraula, la crossa:
La cadira de rodes.

&

Jordi Barberà Argilaga

&

12.09.2009

L'argila fosca i tova i el barbut · La arcilla oscura y blanda del barbudo

L'argila fosca i tova i el barbut
assegut sense rostre al jardí
de la casa que ja mai no tindrem.
Som massa vells per donar forma a res
i els homes cauen atrets per la llum
del centre de la terra, on reposen
els esperits sense rostre, barbuts
asseguts al jardí de la innocència.
Sense rostre, amb mans fortes i dures,
implacables mans d'home que ha fet guerres,
plora una pluja molt fina damunt
la fosca i tova argila el barbut
assegut al jardí davant del torn
on es projecta el nostre futur
i els plànols de la casa inabastable.
Les finestres tancades al paisatge
la desolació de la vellesa
i dels homes caient damunt l'argila
fosca i tova del torn de l'infortuni
que els peus de fang del barbut fan girar
i regirar en un etern mareig
sense forma ni rostre cap al centre
de la terra d'on fugen els barbuts
i els esperits de la nostra innocència.

Jordi Barberà Argilaga



La arcilla oscura y blanda y el barbudo
sentado sin rostro en el jardín
de la casa que ya nunca tendremos.
Somos demasiado viejos para dar forma a algo
y los hombres caen atraídos por la luz
del centro de la tierra, donde descansan
los espíritus sin rostro, barbudos
sentados en el jardín de la inocencia.
Sin rostro, con manos fuertes y duras,
implacables manos de hombre que ha luchado en guerras,
llora una lluvia finísima sobre
la oscura y blanda arcilla el barbudo
sentado en el jardín ante el torno
donde se proyecta nuestro futuro
y los planos de la casa inalcanzable.
Las ventanas cerradas al paisaje
la desolación de la vejez
y de los hombres cayendo sobre la arcilla
oscura y blanda del torno del infortunio
que los pies de barro del barbudo hacen girar
y volver a girar en un eterno mareo
sin forma ni rostro hacia el centro
de la tierra de donde huyen los barbudos
y los espíritus de nuestra inocencia.

Jordi Barberà Argilaga